8 de diciembre de 2000

Es duro ver la vida pasar
Tras una barrera de sueños
Pero es esa luz en tus ojos
La que ha iluminado
El amor de los dos corazones
Que laten por ti

Sueñan solas las ilusiones
Que no miran si no tu amor.
Guarda el negro de tus recuerdos
Y deshazlo en mil tonos de gris
Deja que sean los colores,
De las muchas sonrisas ganadas
Al dolor de la esperanza,
Los que rieguen la fuerza de tu mirada.
Nadie podrá jamás hacernos olvidar
Que tu juventud es eterna en nuestro corazón.
Es el calor de tus abrazos
Y la dulzura de tus besos
Las que acarician nuestras manos
Protegiendo cada sueño
En nuestro interior.

8-12-2000

A mi madre que sigue soñando cada día con una sonrisa eterna.

El teu mon desconegut de paraules

Un mon de paraules amaguen el teu sonriure,
Desconegudes lletres que es senten tant aprop
A un pas separades, unides pel temps

Traços daurats reflexen els teus cabells
Fosas en el blau dels signes dels teus ulls
Paral·lel univers dintre un temps limitat
Uns moments de paraules
Un no res d’ilusions

Coneguts per cuatre ratlles, conectades un segon
Pors que no permeten trencar imaginacions
Sentiments encuriosits de sana amistat
De vides trobades, un mon amagat

El teu mon d’escases paraules
Que ens retroba de tant en tant
Donat el que no coneixies
Soposant el com será

Imaginant una forma, un to de veu
Una nova frontera que no veus
El teu mon de paraules
Mante la nostra amistat

Com trovar sentiments
Que expresin les emocions
De rebre petites imatges
A cada correu virtual

Com treure i esborrar les pors
Por d’allo que no coneixes
I que potser et decepcionarà

Comprenc les tevés ombres
I la teva lluita interior
Peró es també el desig el que em fa continuar
El desig de coneixer alló que no es
La il·lusió de trovar-te tal com penso que ets

Res mes fort que la curiositat
Res mes pur que les paraules
Vius al meu mon darrere les paraules
Visc a les lletres de la teva imaginació.


7-4-99

Blau trencat en or

Tant sols una mirada, encuriosida, plena de blau trencat en or, Va ser mes que suficient per emplenar de vermelló la cara de la meva timidesa.
Va ser l’escalfor dels teus ulls, creuats per un instant, els que van deixar glaçada l’anima del ritme. La música va parar de cop i amb ella jo. Per una eterna mil·lèsima de segon no sentia, no veia mes que el sol radiant de la teva cara il·luminant la meva amb els tons daurats dels teus cabells, rierols entrelligats que plovisquejen amb harmonia.
Un breu instant per canviar, tot de cop, l’ensopiment d’una volguda solitud per l’ il·lusió d’un nou mon per descobrir, admirar, cuidar i, d’una manera o un altre, estimar dia rere dia cada vegada més.
Tota una nit de paraules i silencis embriagant els nostres somnis, velats, trencant l’alba d’un nou dia. Comprenent entre frases indirectes la direcció ferma de trobar per sempre la teva amistat com a base d’un nou dolor, dolç i amarg, ple de dubtes i pors, d’alegries i plors que defineixen l’amor.
Oculta en una sinceritat impactant i directa, mai no trobada, sempre desitjada, vas descobrint racons d’un past, dur d’oblidar, però que escoltaria cada dia per poder conèixer més de tu i aprendre més de mi. Comprendre els moments foscos del record, es difícil si no han estat viscuts, però per mala sort son tants aquest que et comprenc molt mes del que et penses.
El respecte a les teves pors es el temor als meus desitjos. La por de la felicitat que troba a tothom cada dia. Es per tu que el temps no te mesura quan soc al teu cantó. Es per això que simplement sentir-te darrera meu, somiant pensant, abraçant-me, tant es, només que tu hi siguis jo sabré arribar a sentir-me ple de la teva essència i donar-te la meva, tant sols acariciant la teva ma o els teus cabells
Descansa tot un mon només per una abraçada.
Plena d’aquest pecat original, no vull descobrir el teu misteri. Vull que cada dia sigui mes gran i meravellós.
Únicament desitjo no trobar la Font dels meus anhels, perquè així no s’eixugui i continuï rajant de tu l’ona d’admiració que em fascina segon a segon.
Tot allò que no se dir-te busca-ho a les meves mans, als meus ulls quant et miren i queden clavats en tu.
I es que no deixo de pensar en aquell instant gravat a foc dins meu pensant sempre que tant sols una mirada, encuriosida, plena de blau trencat en or, va ser mes que suficient per emplenar de vermelló la cara de la meva timidesa.

26-5-98