Morirme dentro de ti

Donde buscar
Donde encontrar
Donde perderme
En que parte de
tu intimidad

Donde llegar para
no romper tu vida
Con la mía
Ni que la tuya
Destroce mi interior

Vivir contigo es vivir sin ti
Vivir sin ti es no vivir en mi

Rezar para no perderte
Perderte para no rompernos
Rompernos para querernos
Querernos para desaparecer
Desaparecer para ti
Es morirme dentro de ti

20-4-1998

Miedos

Enfermos, tal vez. Destrozan cada día un poco más nuestras amistades horadan en nosotros por simple despecho.
Qué pretenden? No lo saben ni ellos, perdidos de si mismos.
No ven más allá de su ilusión. Devoran atención, buscan cariño, encuentran odios, poseen rencores.
Solos están. Solos nos dejan sembrando dudas, tormentas de hielo. Críticas, paz y felicidad.
Tan harto difícil es llegar a la simple tranquilidad de una pequeña sonrisa.
No encuentro motivos para ver rotas amistades. Palabras, letras en diabólica harmonía quebrando vidas de acero. Cadenas de miel amarga en sus labios.
Fabrica lágrimas, plena impotencia mojada, no por ellos, no merecen ni la pena que despotrican. No por ellos, si no por vosotros y por los lazos partidos.
Dolor intenso, profundo dolor de desconfianza producen las mentiras de otros.
Venganza de quien , para qué rebajarse a ellos. Es darles la razón de ser.
Existencia de supervivencia.
Piérdelo todo, piérdeme a mi pero deshazte de ellos o no podrás vivir, sin ti ni contigo, ni aquí ni en tu alma de soledad
Confuso tal vez,
Dolido, seguro
Rencor, no existe
Vivir resiste
Laberinto de engaños, muertos en tus sueños viven las desgracias. Déjalas salir hasta mi. Perder por perder tira tu vida al abismo y deja que entre una luz y despierta tu locura.
Cuanta falsedad hace perder amigos.
Los perdí.
Adiós.

20-4-1998

Les teves gotes de pluja

Cauen una rere l’altre
Alentides per l’escalfor del vidre, pel contrast de la fredor de la nit.
S’agafen suament relliscant pel seu propi destí, una i altre vegada per retornar de nou a la mateixa monotonia. Sempre avall per la fredor, sempre amunt per l’escalfor.
Te n’has adonat mai que la teva autoestima es com les gotes d’aigua, que rellisquen pel vidre de la finestra quan plou.
Sempre necessites l’escalfor d’ algú que t’estima per pujar per ser feliç en la teva insignificança.
Però es molt més fàcil caure i deixar-se anar quan tot sembla que es gira de cop. Cop de vent fred, gèlid d’odi.
Tant difícil es que torni a sortir el sol i escalfi de nou les tristors.
Sempre trobaràs els núvols d’odi i les tempestes d’enemistat sobre el cap, però per això tens el cor per obri’l en aquest moments i fer-lo servir de paraigües.
Envoltat d’un impermeable de fe només per demostrar-te a tu mateix que sempre seràs, això, tu mateix.
Una altre gota d’aigua dintre un mateix riu però sempre diferent de la humitat de la por i la solitud.
Al final sempre es torna a repetir el cicle si no es aquí a qualsevol altre estel del teu cap.
Es en aquest moments quant dones gracies a qui t’estima, per donar-te escalfor i fer-te pujar al teu mon
I a qui no et vol per recordar-te que sempre pots baixar i trobar-te de nou a terra arrossegant les teves llàgrimes.
Les teves gotes de pluja

1-4-1998

El teu somriure

Vaig veure el teu somriure per ultima vegada, aquella nit de pluja d’estels sobre el meu cap
No t’imagines la de vegades que m’he sorprès recordant aquell instant, màgic, mític, irrepetible.
Te gracia, o potser no, però a mi se m’escapa un esborrany de somriure cada vegada que ve al meu cap que el dia que em vas semblar més guapa, mes meravellosa, fos, precisament el dia que vas marxar.
Et recordo cada dia com si acabes de passar. La teva mirada, els teus cabells flamejant a la llum de la lluna reflexada al mar dels meus sentiments immortals. I sobre tot el teu somriure inalterable.
Escoltem siguis on siguis. Només vull que sàpigues que encara que faltis, et trobo amb mi. Quant tinc fred sento el teu cos calent de mi al meu canto. Només aclucar els ulls i trobar-te darrera d’ells, Inmaculada, mirant enrere i somrient, sempre somrient.
No puc dir que t’estimo ja que ets part meva. Subconscient, inconscient de l’ego del meu plaer.
Perdut, somiat, abandonat i mort al teu record gravat a foc com a càstic de l’infern mes dolç
Vull morir al teu canto el dia que busqui els meus temors I no et trobi amb ells.
No vui aixecar-me sense saber que he somiat amb tu.
La platja, la sorra, el mar, la lluna, els estels, tu i jo
Treu la mort del cap del cor i conquista una mica més la meva anima perduda en tu.
Ofeguem de por i deixem morir en tu.
Nit estrellada d’estiu trencava l’ombra de l’amor.
Et trobo tant a faltar. Foto en blanc i negre del color dels sentiments.

20-5-1998