Les teves gotes de pluja

Cauen una rere l’altre
Alentides per l’escalfor del vidre, pel contrast de la fredor de la nit.
S’agafen suament relliscant pel seu propi destí, una i altre vegada per retornar de nou a la mateixa monotonia. Sempre avall per la fredor, sempre amunt per l’escalfor.
Te n’has adonat mai que la teva autoestima es com les gotes d’aigua, que rellisquen pel vidre de la finestra quan plou.
Sempre necessites l’escalfor d’ algú que t’estima per pujar per ser feliç en la teva insignificança.
Però es molt més fàcil caure i deixar-se anar quan tot sembla que es gira de cop. Cop de vent fred, gèlid d’odi.
Tant difícil es que torni a sortir el sol i escalfi de nou les tristors.
Sempre trobaràs els núvols d’odi i les tempestes d’enemistat sobre el cap, però per això tens el cor per obri’l en aquest moments i fer-lo servir de paraigües.
Envoltat d’un impermeable de fe només per demostrar-te a tu mateix que sempre seràs, això, tu mateix.
Una altre gota d’aigua dintre un mateix riu però sempre diferent de la humitat de la por i la solitud.
Al final sempre es torna a repetir el cicle si no es aquí a qualsevol altre estel del teu cap.
Es en aquest moments quant dones gracies a qui t’estima, per donar-te escalfor i fer-te pujar al teu mon
I a qui no et vol per recordar-te que sempre pots baixar i trobar-te de nou a terra arrossegant les teves llàgrimes.
Les teves gotes de pluja

1-4-1998